“Las venas abiertas de America Latina”, de Eduardo Galeano

Las venas abiertas de América Latina és assaig del periodista uruguaià Eduardo Galeano publicat el 1971. En aquesta obra l’autor analitza la història d’Amèrica Llatina de manera global, des de la colonització europea d’Amèrica fins la llatinoamèrica contemporània argumentant amb cròniques i narracions el constant saqueig dels recursos naturals de la regió per part dels imperis colonials, entre els segles XVI i XIX, i els Estats imperialistes – el Regne Unit i els Estats Units principalment – des del segle XIX cap endavant.
Molts han afirmat que aquesta obra va marcar l’època en que va ser escrita, causant un gran impacte entre els sectors juvenils. Alguns llatinoamericans han arribat a anomenar el llibre com la Biblia Llatinoamericana.
En la V Cimera de les Amèriques, Hugo Chávez va oferir una copia del llibre al president dels Estats Units, Barack Obama, convertint-lo de la nit al dia en un dels primers llibres en la llista de vendes d’Amazon.com.

Les tribus indígenes al s.XIX: els Awà

Els awà són un dels dos únics pobles indígenes autènticament nòmades de caçadors-recol·lectors de Brasil. En total el formen pocs centenars de persones. De fet, uns 60 awà no han tingut contacte amb forans. A hores d’ara, aquests indígenes aïllats s’enfronten a l’aniquilació del seu poble. Encara que la majoria habita en reserves legalment reconegudes, els awà es veuen amenaçats, cada vegada més, per fusters[1], colons i terratinents que envaeixen la seva terra i destrueixen la seva selva.

Concretament, els awà van des dels petits grups familiars que viuen en els últims fragments de selva de Maranaho, que disminueix ràpidament, fora dels territoris legalment reconeguts, als aproximadament 40 individus que habiten la reserva de Araribóia.

Els awà cacen, pesquen i recol·lecten aliment del bosc com fruits secs i fruites. Aquells que són nòmades viuen amb gran mobilitat, en grups autosuficients de no més de 20 o 30 persones. A mesura que es traslladen, mantenen enceses les brases de les seves fogueres, amb les que prenen de nou el foc al arribar al seu destí.

Es creu que el poble awà no va ser sempre nòmada. Es pensa que fins fa poc més d’un segle, es tractava d’un poble sedentari que cultivava cereals i hortes. Però l’arribada massiva de colons a finals del segle XIX i principis del XX els va obligar a moure’s per sobreviure. Molts d’ells, igual que els membres d’altres tribus amazòniques, van ser massacrats o fets esclaus i obligats a treballar en plantacions fins a la mort. Des del seu primer contacte amb la “civilització” la seva situació ha anat empitjorant. Fusters, ramaders i colons envaeixen els seus territoris, enderrocant els arbres, caçant els animals dels quals depèn la seva supervivència i infligint-los tot tipus de menyspreus[2].

Construcció d’una mina i d’un ferrocarril

A la dècada dels 70 es van descobrir enormes dipòsits de mineral de ferro en aquesta regió. Això va desembocar en el gegantesc Programa Industrial Carajás, un projecte de desenvolupament finançat per la Unió Europea i el Banc Mundial que incloïa la construcció d’una mina i d’un ferrocarril. Arrel d’això els awà i altres pobles indígenes van veure com les seves terres s’obrien a invasions de colons sense precedents. Tal com explica l’indígena awà To’o: “Vivim a les profunditats de la selva i estem sent acorralats pels blancs. Sempre estem fugint. Sense la selva no som ningú i no tenim manera de sobreviure”[3].

Per protegir els awà dels impactes del gegantesc Programa Industrial Carajás el departament d’assumptes indígenes del govern brasiler, la FUNAI, va decidir contactar amb ells i assentar-los en reserves, a les dècades dels anys 70 i 80. Això va tenir conseqüències desastroses i molts moriren de malalties per a les quals els seus organismes no estaven preparats, com la malària i la grip. Una comunitat awà de 91 persones en el moment del contacte, quatre anys després contava amb tan sols 25. Set de cada deu dels awà que van contactar llavors amb els colons van morir de malalties, treballant com a esclaus o fins i tot perseguits en terribles caceres humanes.

La majoria dels awà que han contactat amb els colons, i molts dels que no, són els supervivents de terribles massacres que els han marcat psíquica i físicament. Un dels supervivents és Karapiru, que va sobreviure a un atac i va passar deu anys vivint sol, amagat a la selva i traslladant-se contínuament d’un lloc a un altre. Fins ara, només els que s’han mantingut aïllats han tingut una possibilitat per sobreviure. Però això està canviant.

Fusters, colons i terratinents: amenaces actuals

En l’actualitat, les terres dels awà s’han convertit en l’objectiu dels fusters, que construeixen carreteres a la selva, i dels colons, que acaben amb la caça de la que depenen, exposant els indígenes a la malaltia i la violència. Varies granges ocupen importants extensions de terra awà i ja han destruït molta selva. Ara mateix està en mans d’un jutge federal determinar si haurien de ser expulsats els ocupants d’aquestes terres[4].

Encara que la seva terra ha estat delimitada i està protegida per l’ús exclusiu dels indígenes, en realitat el territori dels awà ha estat envaït, i en gran part destruït. Els límits del seu territori són contínuament traspassats i violats. El govern ha fracassat a l’hora d’expulsar o penalitzar als fusters, grangers i colons que ocupen ara la seva terra.

Per exemple, un grup de terratinents grangers està ocupant il·legalment gran part de la terra dels awà, on se sap que viuen alguns grups no contactats. En el passat, pistolers contractats pels terratinents han assassinat a qualsevol awà que es trobaven i existeix un gran risc de que es repeteixin atrocitats d’aquest tipus de nou.

En una altra zona del territori awà, coneguda com la reserva Araribóia, grups de fusters armats han destruït gran part de la selva. Els indígenes aïllats awà que vivien en aquella zona no han tornat a ser vistos en mesos. A això se li suma una invasió a una part del territori awà per part de colons per establir-se al llarg del ferrocarril de Carajás i anar penetrant en la profunditat de la selva.

Per a tots aquells awà que van ser contactats tot això suposa que la vida a la selva sigui cada vegada més difícil. Aquests es troben confinats en zones cada vegada més petites, mentre la selva és destruïda. Els membres no contactats d’aquest poble s’enfronten inclús a majors perills i alguns podrien haver estat assassinats.

Fins ara, els awà han anat fugint, retirant-se  a les zones més profundes de la seva selva. Però ja no queda on anar. En els últims mesos, han començat a defensar-se i a plantar cara als invasors. L’organització Survival International ha llançat una campanya urgent per protegir-los[5].

---

[1] Els indígenes denominen als fusters “madereros”, els coneixen així perquè la seva feina està estretament vinculada amb l’extracció de fusta de les selves. Part de la seva activitat econòmica la realitzen en territori awà, fet que ha causat grans desgràcies entre la població autòctona, que es troba en situació d’amenaça.

[2] Wikipèdia: wikipedia.org

[3] Blog Eticuart4d: http://blocs.xtec.cat/eticuart4d/category/els-awa-en-perill/

[4] Informació extreta de Survival Internacional.

[5] Survival: El movimiento de los pueblos indígenas (http://www.survival.es)

---

Blau i vermell, o grana

Quan entro a l’habitació el meu germà de 5 anys gairebé tot es redueix a tons blaus i vermells. Uns ulls allargats i obscurs m’observen des de parets, llençols, coixins…és Spiderman que em controla per tot arreu. Quan arribo al menjador el televisor altre cop en torna a ensenyar aquesta imatge i si m’atanso a una llibreta o agafo un retolador, a tot arreu veig la mateixa cara, el mateix contorn esvelt i la mateixa teranyina. Si al meu germa li vull posar una samarreta per sortir al carrer em demana la d’Spiderman i a l’hora de dormir no es posa al llit sense el seu pijama preferit. Es veu que a l’escola estan tots igual, tot el que sigui de l’Spiderman és genial, tots els xics volen ser Spiderman.

Coses de canalla penso. Però fa uns dies que em passa quelcom curiós. Al principi no hi donava importància, però veig que es va incrementant. Algun dia passejant per Barcelona havia vist d’esquitllada algú amb una samarreta roja i blava, com la d’Spiderman. Ara veig aquests colors per tot arreu. Ja no cal pujar al poble i veure l’habitació del meu germà. Ara el blau i el roig estan per tot arreu, a la uni, als bars, les discoteques, els concerts, els parcs, les llars de jubilats, els metges…i per algun motiu estrany s’ha posat de moda això d’anar vestit així a Canaletes algun dia per la nit .La veritat és que tan roig i blau em comença a marejar, sort que això de tenir herois acostuma a ser una moda passatgera.

L’art de la guerra

Quan parlem de l’art de la guerra ens referim més aviat a totes aquelles tècniques i disciplines que conformen el seu exercici. Però  podem fer aquest exercici mental al revés, ja que la guerra també està present en l’art.

La guerra és un fenomen dolorós, però també habitual i quotidià. És un fenomen tan antic com l’art, no és estrany que a voltes vagin lligats. Quan parlem d’art a què ens referim? A mi se’m passen un munt d’idees pel cap: literatura, escultura, pintura, arquitectura, cinema, música, teatre, etc. doncs dins de cadascuna d’aquestes expressions artístiques, dins de cadascuna de les seves corrents i artistes, dins de cada apassionat de l’obra…i podem trobar un bocí de guerra.

El Gernika de Picasso és potser un dels millors exemples que podria utilitzar. Però també em serveix a mode d’exemple les reflexions d’uns professors de la Universitat de València sobre una exposició de la col·leció Martínez Guerricabeitia. Aquí tenim unes quantes imatges:

“Dolorosa Irak”, de Joan Costa (2003)

“Sense títol”, de Pablo Alonso (2001)

Matança de civils a Sarajevo per projectils caiguts al costat del mercat principal, dilluns 28 d’agost de 1995. “Cadàver sobre la barana”, de Simeón Sáiz Ruiz (1998).

Com ja he dit això tan sols són exemples, l’art és lliure de ser interpetat com una vol, en tot cas a mi aquestes imatges em transmeten brutalitat.

I aquí un poema sobre la guerra…i un videoclip d’Inadaptats.

BERTOLT BRECHT
Alemania, 1898

---

CATÓN DE GUERRA ALEMÁN

…

LOS DE ARRIBA DICEN: LA PAZ Y LA GUERRA
son de naturaleza distinta.
Pero su paz y su guerra
son como viento y tormenta.
La guerra nace de su paz
como el hijo de la madre.
Tiene
sus mismos rasgos terribles.
Su guerra mata
lo que sobrevive
a su paz.

CUANDO EL PINTOR DE BROCHA GORDA HABLA DE PAZ
POR LOS ALTAVOCES,
los trabajadores miran el grueso firme
de las autopistas que están haciendo,
y ven
que es para tanques pesados.
El pintor de brocha gorda habla de paz.
Irguiendo sus espaldas doloridas,
las grandes manos apoyadas en cañones,
le escuchan los fundidores.
Los pilotos de los bombarderos aminoran la marcha de los
[motores
y oyen
hablar de paz al pintor de brocha gorda.
Los leñadores están a la escucha en los bosques silenciosos,
los campesinos dejan los arados y se llevan la mano a la oreja,
se detienen las mujeres que les llevan la comida:
hay un coche con altavoces en el campo de labor. Por ellos
se oye al pintor de brocha gorda exigir la paz.

CUANDO LOS DE ARRIBA HABLAN DE PAZ
el pueblo llano sabe
que habrá guerra.
Cuando los de arriba maldicen la guerra,
ya están escritas las hojas de movilización.

LOS DE ARRIBA
se han reunido en una sala.
Hombre de la calle:
abandona toda esperanza.
Los gobiernos
firman pactos de no agresión.
Hombre pequeño:
escribe tu testamento.

HOMBRE DE CHAQUETA RAÍDA:
en las fábricas textiles
están tejiendo para ti un capote
que nunca romperás.
Hombre que vas al trabajo caminando durante horas
con tus zapatos destrozados: el coche
que te están fabricando
llevará una coraza de hierro.
En tu hogar hace falta un envase de leche
y estás fundiendo una gran botella, fundidor,
que no será para leche. ¿Quién
beberá en ella?

ES DE NOCHE
Las parejas
van a la cama. Las mujeres jóvenes
parirán huérfanos.

EN EL MURO HABÍAN ESCRITO CON TIZA:
quieren la guerra.
Quien lo escribió
ya ha caído.

LOS DE ARRIBA DICEN:
éste es el camino de la gloria.
Los de abajo dicen:
éste es el camino de la tumba.

LA GUERRA QUE VENDRÁ
no es la primera. Hubo
otras guerras.
Al final de la última
hubo vencedores y vencidos.
Entre los vencidos, el pueblo llano
pasaba hambre. Entre los vencedores
el pueblo llano la pasaba también.

LOS DE ARRIBA DICEN: EN EL EJÉRCITO
todos somos iguales.
Por la cocina sabréis
si es verdad.
En los corazones
debe haber el mismo valor. Pero
en los platos hay
dos clases de rancho.

LOS TÉCNICOS ESTÁN
inclinados sobre las mesas de dibujo:
una cifra equivocada, y las ciudades del enemigo
se salvarán de la destrucción.

DE LAS BIBLIOTECAS
salen los asesinos.
Estrechando contra sí a los niños,
las madres vigilan el cielo con terror
a que aparezcan en él los descubrimientos de los sabios.

EN EL MOMENTO DE MARCHAR, MUCHOS NO SABEN
que su enemigo marcha al frente de ellos.
La voz que les manda
es la voz de su enemigo.
Quien habla del enemigo,
él mismo es enemigo.

GENERAL, TU TANQUE ES MÁS FUERTE QUE UN COCHE
Arrasa un bosque y aplasta a cien hombres.
Pero tiene un defecto:
necesita un conductor.
General, tu bombardero es poderoso.
Vuela más rápido que la tormenta y carga más que un elefante.
Pero tiene un defecto:
necesita un piloto.
General, el hombre es muy útil.
Puede volar y puede matar.
Pero tiene un defecto:
puede pensar.

CUANDO EMPIECE LA GUERRA,
quizá vuestros hermanos se transformen
hasta que no se reconozcan ya sus rostros.
Pero vosotros debéis seguir siendo los mismos.
Irán a la guerra, no
como a una matanza, sino
como a un trabajo serio. Todo
lo habrán olvidado.
Pero vosotros no debéis olvidar nada.
Os echarán aguardiente en la garganta,
como a los demás.
Pero vosotros debéis manteneros serenos.

EL FÜHRER OS DIRÁ: LA GUERRA
dura cuatro semanas. Cuando llegue el otoño
estaréis de vuelta. Pero
vendrá el otoño y pasará,
vendrá de nuevo y pasará muchas veces, y vosotros
no estaréis de vuelta.
El pintor de brocha gorda os dirá: las máquinas
lo harán todo por vosotros. Sólo unos pocos
tendrán que morir. Pero
moriréis a cientos de miles, nunca
se habrá visto morir a tantos hombres.
Cuando me digan que estáis en el Cabo Norte,
y en Italia, y en el Transvaal, sabré
dónde encontrar un día vuestras tumbas.

CUANDO EL TAMBOR EMPIECE SU GUERRA,
vosotros debéis continuar la vuestra.
Verá ante sí enemigos, pero,
al volverse, deberá ver también
enemigos detrás;
cuando empiece su guerra
no debe ver sino enemigos en torno.
Todo aquel que avance
empujado por los agentes de las S.S.,
debe avanzar contra él.
Las botas serán malas, pero aunque fueran

del mejor cuero, son sus enemigos
quienes deben marchar dentro de ellas.
Vuestro rancho será poco, pero aunque fuera abundante,
no os debe gustar.
Que los agentes de las S.S. no puedan dormir.
Que tengan que controlar arma a arma
para ver si están cargadas. Y que tengan que controlar
si controlan sus controladores.
Todo lo que vaya hacia él debe ser destruido, y todo
lo que venga de él, contra él hay que volverlo.
Valeroso será quien combata contra él.
Sabio será quien frustre sus planes.
Sólo quien le venza salvará a Alemania.

“Ítaca”, de Konstantin Kavafis

“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”.

Aquest poema de Konstantin Kavafis recull un dels temes més recurrents de la literatura clàssica grega: el viatge de retorn a la seva pàtria. Aquí us he presentat una traducció al català del poema original feta per Carles Riba.

Cadascú que l’interpreti com vulgui, però m’atreveria a dir que forma part d’aquelles coses que el nostre imaginari considera “universals”.

I ara, una Ítaca a la catalana de la mà de Lluís Llach:

El documental sobre la carpa del riu Victòria de Tanzania a la sala de cinema de l’ETC

La Sala de Cinema de l’Edifici d’Estudiants (ETC) de la UAB va retransmetre la setmana passada el documental alemany “El malson de Darwin”. Aquest documental va aixecar un gran rebombori quan va ser estrenat, l’any 2004. El director i guionista Hubert Sauper ens explica que ha ocasionat la introducció de la perca del Nil a Llac Victòria de Tanzània, al cor d’Àfrica.

La perca del Nil va ser introduïda als anys 60 al Llac Victòria, el llac tropical més gran del món. Es tractava d’un petit experiment científic. Aquest peix va resultar ser un depredador voraç que va arrasar amb totes les espècies autòctones de l’immens llac. El nou peix es va multiplicar ràpidament i avui en dia els seus blancs filets continuen sent exportats per tot el món. Enormes avions de càrrega de la antiga Unió Soviètica arriben diàriament per recollir els últims carregaments de pesca i a canvi ells descarreguen la seva mercaderia…molts dels entrevistats no saben que transporten cap a Tanzània aquests avions, d’altres afirmen que no porten res, però altres fonts apunten a armament que es distribueix per tot Àfrica: Kalashnikovs i municions per les innumerazbles guerres que assetgen el continent. Tot plegat ha sembrat la misèria i la mort al voltant del llac. Una gran massa de població s’ha traslladat a l’indret per treballar a la industria pesquera. A les condicions laborals precàries se li suma el risc de morir atacat per un cocodril o ofegat, i sinó queda el VIH. Un munt de nens i nenes s’amunteguen pels carrers sense casa ni família, ja que molts dels seus pares han mort o bé han marxat per treballar de pescadors. Aquests infants han de viure amb tots els riscs que comporta el carrer i la constant amenaça de la SIDA. Per la seva banda, les prostitutes tanzanienques, que no tenen cap altra sortida que ser-ho, pateixen la brutalitat dels pilots, moltes moren a mans d’ells o sinó a causa de malalties de transmissió sexual. I com no, darrera de tot, els que s’emporten la major part del pastís, executius financers internacionals, ministres africans, comissaris de la Unió Europea i els pilots russos

Tones i tones de cargols arriben a les Terres de Ponent

L’Aplec del Cargol de Lleida és una festa gastronòmica organitzada al voltant de la cuina del cargol que se celebra a la ciutat de Lleida a la fi de maig. L’edició d’enguany tindrà lloc els dies 22, 23 i 24 i estarà repartida en diferents indrets de la capital del Segrià, tenint els Camps Elisis com a lloc principal de la celebració. Aquesta festivitat té declarada els seus orígens al 1980, en una primera cargolada celebrada per un grup d’amics a la vora del riu Segre.

Ambient festiu
L’Aplec comença el divendres a la tarda i s’allarga durant el dissabte i el diumenge, 3 dies de festa plens de revetlles, concerts, música, castellers concursos i molts cargols! I és que s’arriba a consumir l’espectacular xifra de 12 tones de cargols!, la majoria procedents de molts indrets del planeta on s’exporten aquests gasteròpodes.

I per què el cargol?

El cargol és un símbol ancestral de la cuina tradicional de Lleida. Per això, és un plat habitual de les cartes dels restaurants de la ciutat i està entrant amb força com a element indispensable de la cuina d’autor i en les noves tendències gastronòmiques. El caragol es cuina de múltiples formes: a la gormanda, en cassola… però la més popular, sens dubte, és a la “llauna”, una planxa metàl·lica plana amb nanses. Els caragols dejunats es col·loquen sobre la llauna d’un en un i de cap per amunt i la llauna sobre les brases.

Més de 12.000 collistes
Més de 12.000 collistes i 250.000 visitants participen activament a l’Aplec. De fet, en els últims anys s’ha incrementat el nombre de collistes que procedeixen d’altres ciutats i, fins i tot, països. La Federació de Colles de l’Aplec del Cargol, l’entitat organitzadora de la festa, està composta de més d’un centenar de colles de totes les edats i classes socials, i és que les colles són el nucli social i l’ànima de la festa. Aquestes es distribueixen en parcel·les al llarg dels Camps Elisis per gaudir de l’esplèndid banquet.

Cargols, festa i activitats
Una vegada cuinats, els cargols s’extreuen de la closca amb un punxó de fusta, una mica més llarg que els habituals escuradents, i se suquen a l’aillioli – una salsa feta a mà amb el morter amb oli i all- junt amb la vinagreta, són les salses més populars. Al voltant de la gastronomia, l’Aplec gaudeix d’un extens programa d’activitats disperses en diversos escenaris i de forma simultània: els espectacles, la música de les xarangues, les revetlles, les exhibicions de dansa i castellers, concursos… tot gratuït i obert al públic en general.